Del que em planteges sobre la data de l'èxode de la família
de l'Avi coix, de Barcelona a Tàrrega (o a Tornabous), no en tinc cap indici. Ni
tant sols tinc un any aproximat. No hi ha, o no en queda, cap lletra.
Caldrà doncs, considerar la possibilitat de coincidència amb
l'aiguat del 13 al 17 de gener del 1898, que has trobat.
Si, com recorda el teu pare, van marxar de Sant Martí a conseqüència d'una
revolta, l'any 1898 n'és l'any del malestar social. Abans i desprès. La guerra
d’independència de Cuba havia començat el 1895 i no s’acabà fins el juliol. De
manera que anem per bon camí, per situar el temps de l’èxode.
La mala maror que ocasionaren les lleves de “quintos” per
alimentar un front de guerra que a Catalunya no s’entenia, va fer que
s’aixequessin moltes protestes. Les famílies benestants podien pagar a
l’exèrcit un preu per alliberar als seus fills d’aquesta obligació. La gent
treballadora, del camp o de les fàbriques, no podien pas permetre’s-ho.
Ja era la quarta vegada que havia passat el piquet pel camp
on hi treballaven disseminats, una dotzena d’homes de la contrada, i els havien
fet marxar amb ells per tal de reivindicar els drets dels joves que s’havien
endut cap aquella maleïda guerra de Cuba. És clar que hi estaven d’acord amb
ells. De tot allò no hi havia dret. La gent s’embarcava i la mataven a l’altra
banda de la mar. I era només per salvar el nom del rei. I en nom del rei,
l’exèrcit desfeia les protestes, a cops de sabre.
Ell volia treballar, seguir treballant al camp que havia
adobat. Perquè a casa se l’hi obrien set boques a les hores dels àpats.
Allà al Segrià no hi havia aquesta mala maror. I a més, s’hi
feien dues collites a l’any. Va decidir-se. Els estris que feia servir la
família, per la casa i el conreu, hi cabien en els dos carros envelats. La
somera i el pollí eren prou valents per a fer el viatge.
L’Avi Joan Castany tenia cinquanta-dos anys; l’Àvia Teresa,
trenta-nou. I la xicalla, catorze l’Antolina; el Joan (?) del Gurugú, dotze; el
Pere, deu; l’Emili, nou i tres l’Enric. En Jaume encara anava dins del ventre
de la Teresa, perquè ja degué néixer un cop arribats a Tàrrega, a jutjar per la
edat que l’hi atribuïa la notícia de La Vanguardia, quan el van empresonar en
la revolta del 1932.
El dia en que va arrencar la
comitiva era lluminós. Sortiren de Sant Martí amb el sol just a la ratlla de
l’horitzó, aclarint el camí que s’obria cap el Segrià.
La somera anava tirant del carro
amb energia. I la Teresa, des del segon, arriava l’ase, que seguia petja.
Passaren Sant Andreu, vora la Plaça d’Orfila, on l’Avi havia vist el cos estès d’en
Baliarda, feia quaranta-vuit anys. El sol era ja alt, cap a la banda de
Mallorca. Seguiren pel Camp del Sidral i van deixar el Poble Nou a l’esquerra.
Travessaren Gràcia i van parar a
dinar. No feia massa calor. No n’era pas temps. A l’hora de plegar les tovalles
sobre l’herba, per guardar-les novament al carro, la Teresa va veure un cap de
núvol. –No és gens maco-. Després, el cel es va anar posant rúfol.
