1963. La masia de Can Picas a la película "A tiro limpio".

L'any 1963 es va produir a Barcelona la película titulada "A tiro limpio". Va tenir un èxit prou migrat pesi a que va gaudir del beneplàcit de la censura, però amb el temps ha guanyat reconeixement.

El nom d'un dels personatges, el Picas, i de la masia on viu: Can Picas, poden ser reals o no. Peró ja que l'acció de la pel·lícula s'inspira en accions protagonitzades per lluitadors antifranquistes reals, Francesc Sabater Llopart i Josep Lluís Facerías (encara que se'ls presenta com a delinqüents comuns), sembla molt versemblant que aquest nom de paratge també sigui pres de la realitat. No s'especifica el lloc on és, però ha de ser prop de la ciutat, com ho era Can Picas. A més, aleshores, el nom de la masia encara devia ser viu per a molts martinencs i barcelonins.

"Primer largometraje de Francisco Pérez-Dolz Riba (Madrid, 1922). El guión, de Miquel Cussó, José Mª Ricarte y Francisco Pérez-Dolz, desarrolla un argumento de José Mª. Ricarte, inspirado libremente en las actividades delictivas de Francisco Sabater Llopart (1913-60) y Josep Lluís Facerías (1920-57), anarquistas y luchadores antifranquistas. Se rueda en escenarios (interiores y exteriores) de Barcelona y en los estudios Buch-Sanjuán (Barcelona). Producido por Francisco Balcázar para Balcázar P. C., se estrena el 2-IX-1963 (Barcelona).

José Abad, 'el Picas', tras cuatro años de prisión por atraco a una joyería, se ha retirado a la finca familiar, la masia 'Can Picas', donde vive con la madre y la mujer."

(De Filmaffinity)

Escena a l'estació de Plaça Catalunya

La següent seqüència és la del final de la pel·lícula. És una mica truculenta, però potser no tant com presenten les accions a les pel·lícules d'avui dia.

Escena a l'estació de Lesseps

http://loquesomos.org/a-tiro-limpio/

---

1896. Sant Martí de Provençals. La colla del safrà.

Paisatge de Sant Martí, Isidre Nonell, 1896, col·lecció particular.

Viquipèdia

La Colla del Safrà a Can Picas.

El descobriment d'aquest quadre ens obre els ulls per reconèixer el lloc on es trobava Can Picas i la seva estructura global.

Des de Cal Royo, la serralada de Montcada i La Conreria perfila l'horitzó.

La renglera de xops acompanyen el rec, paral·lel a la carretera de Mataró. A través de la boirina s'endevinen les cases de la Verneda.

L'edifici de La Deliciosa (a la dreta), com hi figura al plànol de 1952, porta un nom que evoca ja l'aplicació actual de restaurant. En el segle XIX comptava amb una alçada de tres plantes, pel que es veu.

La casa fosca de l'esquerra, sembla ben bé ser Can Picas. Voldria jo volar en el temps contra els enderrocs i assegurar-ne la seva identificació, que veig molt versemblant.

A la Llista de quadres d'Isidre Nonell, hi figuren detalls de catàleg d'aquest concret, que ens porten a una situació més precisa i ens acosten, efectivament, a La Verneda, prop de Can Picas. Això pot refermar la idea de la seva identitat.

	J.39	1896	Paisatge de Sant Martí (La Verneda)	Oli sobre tela 95 × 144	Col·lecció J. Valentí Barcelona

L'indret era fàcilment accessible per FC des de Barcelona i devia haver-hi alguna parada prop de la cruïlla de la carretera Negra amb la de Mataró, no lluny de la Verneda. No s'havia de traginar gaire tros de camí amb els neulers de pintar. -No me'n vaig pas més lluny-, degué de pensar l'Isidre Nonell estintolant el cavallet.

Can Picas ja era habitat pel meu besavi Joan Castany Julià, abans de 1896, quan va fer-se aquesta pintura, i bastant després.

La carretera Negra venia des del Camp de la Bota (a la vora del mar), passant per la Mina, i s’incorporava a la Carretera de Mataró, justament on s’emplaçava la masia de Can Picas.

Ens n'ha donat testimoni l’Emili Castany Foix, pare de Carme Castany Serrano, cosina segona meva. Ell hi va viure a l’edat de set anys, quan va tenir lloc la retirada cap a França, al gener de 1939, en produir-se la ocupació feixista de Barcelona. Des dels finestrals de Can Picas va estar observant l'enfonsament humà de Catalunya al llarg de la carretera de Mataró, durant dies.

El nom de “carretera Negra” sembla prou evident que devia tenir a veure amb la seva textura. Potser amb la característica excepcional d’estar “embetumada” o enquitranada, la qual cosa devia de ser encara poc usual, quan van batejar-la així. Podria ser, també, que la seva pavimentació s’hagués fet a base d’escòries provinents del ferrocarril o d’alguna ferreria. Hores d’ara és difícil saber-ho del cert.

• Actualment, la finca on va estar Can Picas, està ocupada per la
  Escola Túrbula. Cal Royo va estar devorat per la prolongació de la Gran Via de les Corts Catalanes. Cal Royo devia estar cent metres al NO de Can Petroli, que avui encara perviu.

Al costat Oest de l'Escola i de Sud a Nord, la carretera de Mataró. Al flanc Sud-Oest, la carretera Negra o de la Mina.

Can Petroli, avui, o fins fa poc, al costat de la Carretera Negra. A l'esquerra de la foto, endavant, hi ha la gran excavació per on passa la Gran Via de les Corts Catalanes. A l'altre vora i equidistant hi ha l'Escola Túrbula.

De varis correus-e entre el Pere Plana Panyart i Carme Castany, pel desembre de 2016:

A la pàgina http://www.pladebarcelona.cat/2015/10/12/la-mina-rural/ es parla de la masia de Can Petroli "que es troba al principi de la Carretera de la Mina o Carretera Negra. Aquesta carretera era l’antic camí que unia la Carretera de Mataró i el Camí de la Verneda".

Que Can Petroli pugui ser el mateix que Can Piques, confirma la descripció del teu pare sobre la carretera Negra de la Mina. I podem fixar-ne el lloc d'origen que per a mi sempre havia estat, de forma indefinida, a Sant Martí de Provençals.

Aquestes informacions em varen dur a trobar Can Picas en el plànol de Barcelona de 1952, inserit al començament d'aquesta entrada.

---